Ja fa dies que no escric res, més o menys he calculat uns 354 dies, és una de les malalties que pateix aquest mitjà, és molt fàcil començar, i molt difícil seguir.

Si encara sou aquí espero que em feu el compliment, donat que he estat molt enfeinat complint la promesa que us vaig fer, no ha estat fàcil, però us asseguro que m’ho he passat d’allò més bé. He trobat petits moments per documentar el procés, i amb aquest document gràfic, un nou post que espero, sigui la represa d’un hàbit que reconec, encara no he pres.

Ja tenim estudi!!!

Menage és el nom de l’estudi que miraré d’obrir no abans de l’estiu del 2007. Responent a la pregunta que encapçala l’article us explico com se’m va ocòrrer.

De familia de botiguers sempre n’hem estat, Rebesavis, besavis, avis i pares.

Tot es remunta quan la Immaculada (la meva mare) es va jubilar l’any 2005, de regentar amb la Marta (amigues des de petites i sòcia des de l’any 1995) la botiga Plats i Olles situada al millor tros de la Travessera de Gràcia, per dedicar-se a descansar i a estudiar varies coses, entre elles, a la Universitat de Barcelona assistint a les aules d’extensió universitaria, paxwor com ella diu (patchwork, em sembla que totes les jubilades els hi ha donat per dedicar-s’hi…), internet!! (segur que em segueix) i iniciació a la ofimàtica (Office, etc…). Ja s’ho ben mereix, ja…, diu la tradició familiar que amb tres fills nascuts amb quinze mesos de diferència, portava la casa, ens portava a l’escola i portava la botiga, botiga heredada de la sogra i amb una tradició familiar del segle dinou. Quin pes!!!. La seva mare, la Pepita Vidal, sempre ens deia: –Amb el que pateixen els vostres pares, ja els podeu creure… ja!

La botiga forma part de la meva memòria, ja que amb els meus germans hi passavem més estona que no pas a casa nostra, això si! tot i ser una botiga de plats i olles podem assegurar que mai trencarem un plat i no pas en el sentit metafòric. La botiga, situada al núm. 124 de la Travessera de Gràcia està distribuida de façana a muntanya, amb dos pisos i un pati d’uns 15 metres quadrats on a l’estiu ens hi haviem arribat a banyar en el safareig o en una piscina inflable. Al pis de dalt, era el nostre quarter general, amb caixes de “genero” (això del “genero”, era una paraula que a casa sempre se sentía, mireu si se sentía: un cop en una festa d’un amiguet, jo, com sempre, m’enyorava, i el pare del meu amic em va preguntar, allò per distreure una mica i evitar que començés a plorar, a que es dedicaven els meus pares i jo li vaig dir: –A vendre “genero”. Tot seguit esclataren a riure, i foren ells qui m’explicaren el significat real de la paraula “genero”), doncs amb aquestes caixes on arribaven embalats plats, gots, figuretes i amb el pas del temps cada cop més andròmines, fabricavem cabanes i túnels que anàven de punta a punta del primer pis. Recordo la olor de cartro barrejada amb l’olor de palla, i com no, de pols. Quan tocava fer deures, haviem de baixar amb la Immaculada i al costat del taulell ens tenien preparada una taula per als estudiants. Bueno, no m’enrotllo més, ja seguiré un altre dia extenent els records.

Anem al que anàvem, un cop jubilada, es varen plantejar diverses opcions, la primera fou una pregunta directa als fills: –Algú vol seguir venent plats i olles? la resposta fou un silenci. La segona i la següent eren o vendre el local o llogar-lo, i així en un principi es va resoldre el destí de 130 anys de tradició, llogant. Durant el període de desmantellament i liquidació de “genero” se’m comença a remoure una barreja de sentiments de malenconia, consciència, compromís, canvis i risc, cal dir també fartet de la vida que portava. I així fou com un dimarts a la nit en el tradicional sopar que fem amb la meva dona i els meus pares, els vaig proposar la meva candidatura com a hereu que seguiría la cinquena generació de la “cacharrería” de la Travessera de Gràcia antigament núm. 16. Tan sols els vaig advertir que no em dedicaria al “genero”, sinó que hi muntaria un estudi de disseny. Ho varen aprovar, previa negociació d’un lloguer.

I així, amics, segueix la història d’aquest llinatge de botiguers.

El nom, pensant i repensant, i reprenent el fil argumental per al que us he conduït, havia de ser un nom que seguís els orígens però que fós coherent amb el futur, tot pensant, vaig recordar en una revista antiga que sempre corría per la botiga, parlo de la revista “menage” revista que es publicà durant els anys 30, 40 i posteriors anys amb no tant èxit. Revista per a dones, amb diferents seccions, majoritariament referents al món de la cuina i activitats relacionades, excel.lent en continguts publicitaris, auténtiques joies del disseny gràfic de la pre-guerra i il.lustracions d’Opisso. Paraula simpàtica, de certa entremaliadura. En francès: domèstic, petit treball, arranjament. Paraules que li són familiars: Menagement, men age, i com no Menaje.

Així doncs, us faig a mans els primers pàrrafs d’una petita, modesta i simpàtica empresa.